sí renovables nuclear no PORTADA
NUCLEAR cat - cast
PRESENTACION
CONCEPTES -- SOCIEDAD/TAT INTERNET COLAPSO - COL·LAPSE GEOPOLÍTICA PODER - CONFLICTOS CLIMA - RENOVABLES PRESENTACIÓ
CATALÀ - CASTELLANO
Marxismo y Colapso: INDICE GENERAL ARTÍCULOS ----- REFERENCIAS CIENTÍFICAS
Ecosocialismo versus Marxismo Colapsista (I) . Algunos elementos de la crítica del colapsismo marxista al Ecosocialismo.
Marxismo y Colapso: La última frontera teórica y política de la Revolución. Artículo de Miguel Fuentes 09/03/2019
Conversación Michael Lowy, Miguel Fuentes y Antonio Turiel (segunda parte)
PREGUNTA 1 (P1) PREGUNTA 2 (P2) PREGUNTA 3 (P3) PREGUNTA 4 (P4) PREGUNTA 5 (P5)
MICHAEL LÖWY (P1) (P2) (P3) (P4) (P5) MIGUEL FUENTES (P1) (P2) (P3) (P4) (P5) ANTONIO TURIEL (P1) (P2) (P3) (P4) (P5)

 

produccion destruccion


Ecosocialismo versus Marxismo Colapsista (II) Una conversación con Michael Lowy, Miguel Fuentes y Antonio Turiel


Presentamos a continuación una conversación con el intelectual marxista Michael Lowy en donde aquel responde a una serie de críticas realizadas desde el ámbito del llamado marxismo colapsista hacia el ecosocialismo. Se integran a esta conversación las replicas de Miguel Fuentes (exponente del pensamiento colapsista), esto con el objetivo de dejar sentadas las diferencias y similitudes que existen entre ambas tendencias. Un tercer participante de esta conversación es Antonio Turiel, referente de la teoría del decrecimiento y quien se posiciona en este debate desarrollando algunas de sus ideas provenientes del terreno de los estudios sobre la crisis energética. La primera sección de esta discusión gira alrededor del carácter (y posible inevitabilidad) de la crisis ecológica actual y su relación con un posible fenómeno cercano de colapso civilizatorio y extinción humana. Se invita a los lectores a revisar el artículo de contextualización de las posturas del colapsismo marxista ofrecido en la primera parte de esta serie. Artículos adicionales en los cuales pueden leerse algunas de las posiciones centrales del ecosocialismo y la teoría del decrecimiento se entregan al final de este debate.

Parte 1

Crisis ecológica catastrófica, colapso civilizatorio y extinción humana

VOLVER INICIO

- PREGUNTA 1.- ¿Qué opina respecto a la posibilidad de una crisis ecológica súper catastrófica durante este siglo?

- Michael Lowy:

¡Se trata de una posibilidad muy real! Si se sigue con la trayectoria actual de "business as usual" por algunas décadas más, entonces la catástrofe será inevitable. Es un peligro sin precedentes en la historia humana.

-Miguel Fuentes:

La ciencia es clara al respecto y las perspectivas de un calentamiento global que sobrepasen los 2 o 3 grados centígrados implicaría que una gran parte de la Tierra pueda transformarse en inhabitable.

- Antonio Turiel:

La crisis ecológica (en sus diversas vertientes) ya está aquí. Es el problema ambiental (del que ahora lo que más se destaca es el cambio climático), el de los recursos, el de la biodiversidad, el del agua potable? ¿Se resolverán todas estas crisis de manera catastrófica? Si no se hace nada, evidentemente. E incluso haciendo lo mejor posible será un momento bastante traumático.

VOLVER INICIO

PREGUNTA 2.- ¿Qué piensa respecto a la posibilidad de un fenómeno de colapso civilizatorio cercano? ¿Puede el capitalismo autodestruirse durante las próximas décadas?

-Michael Lowy:

Como lo decía, la perspectiva de un colapso civilizatorio en las próximas décadas es una amenaza muy concreta.  No lo definiría, en todo caso, como una "autodestrucción del capitalismo". Podríamos quizás imaginar un escenario distópico en el cual comiencen a producirse los primeros efectos de la catástrofe, pero esto último sin que deje de existir el capitalismo. Como decía Walter Benjamin: "el capitalismo nunca va a morir de muerte natural".

- Miguel Fuentes:

¿Qué tiene de especial el capitalismo en comparación con otras sociedades complejas tales como el Imperio Romano, la Sociedad Maya Clásica, la Dinastía Han, el Imperio Gupta y muchas otras a lo largo de la historia como para ser totalmente "inmune" a un fenómeno de colapso? ¿Quizás su avance tecnológico? ¿Se olvida acaso Lowy que, más allá de los fenomenales avances técnicos del capitalismo en una serie de esferas, aquel sigue poseyendo prácticamente la misma base productiva-energética que aquella que tenía hace dos siglos? ¡La misma vieja locomotora de hace dos siglos que, a pesar de poseer en sus compartimientos superiores laboratorios de nanotecnología, satélites y tecnología de GPS, sigue necesitando de los mismos "producto de plantas" de hace doscientos años (entre otros el carbón, el gas y el petróleo) para moverse! Y pueden mencionarse aquí, asimismo, los resultados de un reciente estudio financiado parcialmente por la NASA y liderado por el matemático Safa Motesharrei en el cual, realizándose una proyección del curso de la sociedad industrial actual a partir de la aplicación de un modelo predictivo HANDY, se muestra como esta última se estaría dirigiendo, aceleradamente, al colapso. La razón de esto se encontraría en la combinación de algunos factores tales como la sobreexplotación de recursos, el cambio climático, la existencia de una elite demasiado rígida y la desigualdad extrema. Es prácticamente imposible que la sociedad capitalista actual, tecnológica y económicamente atrasada para enfrentar los peligros de envergadura geológica-planetaria que se nos avecinan, siga subsistiendo ante un escenario de crisis ecosistémica generalizada como aquella que estaría a punto de producirse. Debemos tener en cuenta aquí, asimismo, que una vez que las defensas que tiene el sistema capitalista para sostenerse ante una crisis comiencen a fallar, será la propia complejidad de este sistema la cual podría volverlo mucho más vulnerable ante un potencial fenómeno de colapso. El caso de la caída del Imperio Romano es un ejemplo de lo anterior.

- Antonio Turiel:

Todas las civilizaciones atraviesan crisis históricas a lo largo de su existencia, y el colapso completo no es sólo una posibilidad, sino que algo muy repetido a lo largo de la historia. Sabemos de 26 civilizaciones antes de la nuestra que colapsaron completamente. ¿Por qué la nuestra habría de ser la excepción? Las civilizaciones colapsan como fruto de presiones internas y externas suficientemente intensas, y los retos a los que deberemos hacer frente (fundamentalmente, cambio ambiental y escasez de recursos) han acabado ya con otras civilizaciones en el pasado. En realidad, muy a menudo nos creemos más especiales de lo que somos, pero nuestro dilema es muy parecido al que otras sociedades sufrieron con anterioridad. Somos de hecho a veces tan arrogantes que no leemos las lecciones de la historia y no aprendemos de ella. Una cuestión importante a saber aquí con respecto al colapso es que aquel siempre es un daño auto-infligido: las sociedades colapsan porque, en su fuero interno, han decidido colapsar, esto porque ya sea por razones políticas, religiosas, filosóficas o directamente por terquedad, han querido colapsar. El colapso siempre es algo evitable, pero uno tiene que trabajar activamente para evitarlo, y cuando sucede es porque, simplemente, no se quiere evitar, y porque se rechaza neciamente la idea o la posibilidad misma del colapso. En este sentido, el capitalismo global del siglo XXI tiene todos los ingredientes para colapsar: ha desencadenado las crisis que ponen su existencia en entredicho y se niega, además, a aceptar la necesidad de cambiar de paradigma. Así pues, nos lleva inexorablemente al colapso. Yo no puedo predecir sí, cuando empiece al colapso, existirá algún tipo de reacción por parte de este sistema y si aquel logrará adaptarse, pero lo más lógico sería esperar un colapso completo del capitalismo y probablemente de nuestra civilización. Cabe destacar, asimismo, que el colapso no es algo necesariamente malo; al final, es una especie de jubileo de todas esas deudas que tenemos aplazadas con la naturaleza. Colapsar te da la oportunidad de empezar desde cero.

VOLVER INICIO

PREGUNTA 3.- ¿Existe un peligro real de extinción humana durante el siglo XXI, esto tal como plantea la perspectiva colapsista y algunos movimientos tales como Extincion Rebellion en Europa?

- Michael Lowy:

Es difícil contestar a esta pregunta. ¿A partir de que nivel de calentamiento global la existencia humana estaría amenazada?  Pero no se puede excluir esta hipótesis.

- Miguel Fuentes:

No se trata de discutir aquí cual es el nivel de calentamiento global que los humanos pueden soportar en tanto individuos. Es más simple que eso, se trata de saber a partir de que rangos del calentamiento global que se espera durante este siglo la agricultura se vuelve imposible en condiciones naturales y los recursos planetarios comienzan a venirse abajo. Sabemos, por ejemplo, que todo calentamiento global igual o superior a los 2 o 3 grados centígrados por encima de la línea de base del siglo XIX (un nivel alcanzable durante las próximas décadas) significaría que, producto de su impacto sobre la producción mundial de recursos, una parte significativa de la humanidad morirá de manera inevitable. Pero no deberemos esperar mucho tiempo para presenciar el comienzo de esta mortandad en masa, aquello si tenemos en cuenta que el límite catastrófico del calentamiento global (el cual rebasaremos durante la próxima década) es de tan sólo 1.5 grados centígrados. La cuestión aquí es empezar a pensar no en como "detenemos" este fenómeno de extinción humana (ya imparable), sino que, en realidad, en como podemos evitar la desaparición total de nuestra especie, esto incluso si aquello sólo sea posible en el 50%, 10% o 1% de la población humana actual capacitada para sobrevivir. Y es justamente aquí, en esta lucha por la sobrevivencia y por la preservación de nuestra evolución genética y los mejores logros del desarrollo civilizatorio de eras pasadas, en donde la perspectiva comunista adquiere una importancia redoblada para el futuro.

- Antonio Turiel:

En las respuestas anteriores veo una visión de la Tierra como un sistema demasiado lineal, lo cual es congruente con los modelos climáticos que manejamos (que hacen predicciones de acuerdo con un horizonte muy limitado de factores). La Tierra tiene muchos mecanismos de homeostasis, muchos de los cuales no conocemos, y lo más probable es que la situación del planeta no degenere tanto tal como las peores previsiones científicas indican. Lo que acabo de decir no debería tomarse, sin embargo, como una invitación a relajarse o ser interpretado como un consuelo: la continuidad de la humanidad sigue estando en un peligro crítico, esto porque el hecho de que el planeta no degenere hasta convertirse en el infierno que muestran los modelos climáticos no quiere decir que continúe siendo habitable para nuestra especie, y en todo caso lo más probable es que la capacidad de carga de humanos disminuya drásticamente. Pareciera que si no está en peligro el planeta entero no comprendemos que estamos en peligro nosotros mismos. "Salvemos el planeta", dicen ciertos eslóganes de algunos grupos ecologistas; pues no, el planeta no está, ni ha estado nunca, en peligro, ni siquiera está en peligro la biosfera. Lo que realmente está en peligro es la humanidad; no pretendamos, por lo tanto, salvar el planeta, lo que debemos hacer es preservar el hábitat que hace posible nuestra existencia y que, éste sí, es lo que precisamente se encuentra en peligro. Es además un error pensar que el cambio climático es el único factor que compromete la vida humana en el planeta. La escasez de recursos es otro factor tremendamente terminante, aquello porque la vida de miles de millones de personas depende de que se mantenga el actual sistema de agricultura industrial y las redes de distribución internacionales. Cuando comience a escasear el petróleo, ¿quién moverá los tractores y los camiones, y de dónde saldrán los pesticidas? Cuando escasee el gas natural, ¿cómo sintetizaremos los abonos nitrogenados? Cuando escaseen los fosfatos, ¿cómo abonaremos nuestros campos? La propia estabilidad de la red eléctrica está en compromiso, y sin fluido eléctrico hay muchos sistemas de control que dejarían de ser operativos. Además, faltando combustible la gente se lanzará a cortar árboles (lo hemos visto en muchos países), disminuyendo esto aún más la capacidad de carga del territorio. Lo cierto es que sin una adecuada gestión de las próximas décadas la especie humana podría acabar extinguiéndose en un plazo de un par de siglos. E incluso con una gestión correcta lo esperable es que su población disminuya drásticamente.

VOLVER INICIO

PREGUNTA 4.- ¿Qué opina respecto de la crítica colapsista a una supuesta "superficialidad" del análisis ecosocialista en su evaluación de los peligros de la crisis ecológica y la posibilidad de un colapso civilizatorio cercano?

Michael Lowy:

No todos los ecosocialistas tienen el mismo juicio, pero en mi caso, y creo que también en el de la mayoría de los ecosocialistas, nosotros no subestimamos de ninguna manera la gravedad de la crisis ecológica y la posibilidad de un colapso civilizatorio. Al revés, esta posibilidad es uno de nuestros principales argumentos para destacar la urgencia y la necesidad de movilizar fuerzas sociales en contra del sistema responsable de la crisis: el capitalismo.

- Miguel Fuentes:

Michael Lowy y otros exponentes del ecosocialismo y de la ecología marxista tales como Bellamy Foster o Ian Agnus fueron algunos de los primeros que integraron el peligro de un colapso civilizatorio y un ecocidio en su análisis de la actual crisis ecológica capitalista. Esto cobra más fuerza cuando partimos del hecho de que a muchos de nosotros nos tomó más de una década de militancia en las filas de la izquierda comenzar a integrar estas problemáticas. Pero la crisis ecológica y el peligro de un colapso civilizatorio, que Lowy y los ecosocialistas anticiparon de manera visionaria y que antes de aquellos intuyeron otros referentes de izquierda tales como Nahuel Moreno (Argentina), Luis Vitale (Chile) o incluso Fidel Castro, ha avanzado mucho más rápido de lo que nadie pensó. Lo que a fines de los 90's y los 2000's era nada más que una "sombra amenazante" (la posibilidad de un ecocidio), ha adquirido en el presente una fisonomía histórica mucho más clara. Es quizás la rapidez con que se ha desenvuelto este peligro una de las causas principales de que la teoría ecosocialista haya quedado hoy definitivamente rezagada en su evaluación respecto al avance de estas amenazas, haciéndose necesario, por lo tanto, la elaboración de un nuevo marco teórico-político marxista de contenido propiamente colapsista; en otras palabras, uno que tome el proceso de crisis ecológica súper-catastrófica y el avance de un fenómeno de colapso planetario inicial ya en marcha en tanto "desafíos prácticos" (inminentes) y no, tal como se acostumbra frecuentemente al interior de la izquierda, al modo de meras intuiciones teóricas o discusiones filosóficas. Este punto se encuentra mejormente desarrollado en la contextualización de las posiciones colapsistas entregada en la primera parte de esta serie.

- Antonio Turiel:

Yo no soy un estudioso de las teorías políticas, aunque sí veo repetidamente el mismo problema en el pensamiento político contemporáneo. Este problema consiste en que la mayoría de los pensadores no vienen del ámbito de las ciencias naturales y tienden a simplificar y linearizar demasiado el comportamiento de los sistemas naturales, los cuales son mucho más complejos y con muchas más ramificaciones de lo que generalmente se quiere aceptar. Por este motivo, los planteamientos políticos suelen pecar de maximalistas y reduccionistas. Desde mi punto de vista, dada la complejidad de los sistemas naturales y el conocimiento limitado que tenemos de sus mecanismos de funcionamiento, creo que la mejor estrategia sería aquí seguir una metodología de pruebas sucesivas acompañadas de una auditoría constante y honesta de los cambios y de sus efectos. Creo además que esto último debiera comenzar a realizarse desde ahora porque se necesitará de mucho tiempo antes de poder articular una respuesta eficaz a los retos planteados. Entiendo que para el ecosocialismo o cualquier movimiento político actual es quizás imposible hacer totalmente públicos sus planteamientos en torno a lo que realmente se necesita para enfrentar la crisis, esto ya que dichos planteamientos tienen que enfrentarse y debatir en contra del pensamiento político dominante, el cual obviamente va a ridiculizar la "obsesión" por problemas que, a su entender, son inexistentes - y que tiene especial interés por ningunear. Por este motivo, yo creo que la acción política debe centrarse en un ámbito mucho más local y menos institucional, rescatando a aquellos que van quedando excluidos del sistema, y esto no sólo en nuestros propios países. Es un cambio total con respecto a la praxis política de las últimas décadas, la cual siempre ha intentado abordar los cambios desde las instituciones. Para mí, por el contrario, dado que las instituciones están al servicio de una cierta manera de hacer ya que fueron diseñadas para eso, sería por lo tanto contraproducente intentar controlarlas porque, al final, aquellas te controlan a ti. La vida institucional te acaba cambiando la agenda y fijando una serie de prioridades que realmente no son las tuyas; peor aún, acabas creyendo que las únicas respuestas posibles a los problemas son aquellas que el marco institucional te posibilita o te deja ver.

VOLVER INICIO

PREGUNTA 5.- Una serie de referentes del colapsismo, activistas medio-ambientales y militantes de izquierda tales como Miguel Fuentes (Chile), Lucho Fierro (Argentina), Demián Morassi (Argentina), Manuel Casal Lodeiro (España), Matías Herrera (Argentina), Alek Zvop (Chile), Miguel Sankara (Chile), Carlos Petroni (Argentina), Albino Rivas (Argentina), Charly Pincharrata (Argentina), Yain Llanos (Argentina) y Lucas Miranda (Chile), reconocen que el ecosocialismo y las elaboraciones de la ecología marxista constituyeron un aporte clave para una problematización anti-capitalista inicial de la crisis climática.

Paralelamente, algunos de estos referentes plantean que la debilidad de los postulados ecosocialistas consistiría hoy no sólo en una evaluación a veces "superficial" de la gravedad y dinámica (ya imparable) de dicha crisis, sino que, asimismo, en su negativa de integrar la perspectiva de un colapso civilizatorio cercano en su análisis de la dinámica revolucionaria durante el presente siglo. Se dice aquí que las concepciones ecosocialistas "fallarían" al momento de integrar las implicancias "prácticas" de un escenario de ecocidio ya en marcha, reemplazándose con ello la discusión en torno a las proyecciones catastróficas reales del mismo por una replicación (acrítica) del proyecto socialista tradicional de los siglos pasados, aunque esta vez "adornado" (aggiornado) con "fraseología ecológica" y "medidas verdes". ¿Qué piensa respecto de estas críticas?

Michael Lowy:

Éstas criticas me parecen sencillamente fuera de la realidad. No veo como se puede decretar, como un dogma religioso, que el colapso civilizatorio sea ya "inevitable" o "imparable". El consenso científico (GIEC) es que, si no se toman medidas enérgicas para reducir dramáticamente las emisiones de gases de efecto invernadero en las próximas décadas, entonces ya no será posible evitar que la temperatura del planeta suba de 1.5° a 2° centígrados, lo que representaría un salto irreversible. Un discurso "colapsista" que pone en duda este consenso científico es puro oscurantismo. Declarar, de forma dogmática, intolerante y sectaria que la única verdad es la "inevitabilidad" del colapso sólo tiene un resultado político: desmovilizar o sabotear la necesaria lucha por evitar el colapso.

¿Será posible crear una relación de fuerzas anticapitalistas que pueda acabar con las energías fósiles en las próximas décadas? ¡No es para nada seguro!  Pero como lo decía Bertolt Brecht, quien lucha puede perder, quien no lucha, ya perdió? El combate para evitar el colapso es la gran tarea de nuestra época, un imperativo moral y político categórico. El ecosocialismo no es una replica acrítica del socialismo del siglo pasado (¿cuál?  ¿el socialdemócrata?  ¿el estalinista?) con "fraseología verde". Es una nueva concepción del socialismo, en la cual la relación con la naturaleza y el respeto a los equilibrios ecológicos es un tema central. En varios puntos (por ejemplo, en el de la concepción marxista tradicional de un "desarrollo sin límites de las fuerzas productivas"), el ecosocialismo incluso se disocia de algunos escritos "clásicos" de Marx y Engels.

- Miguel Fuentes:

Michael Lowy afirma que un calentamiento global catastrófico superior a los 1.5 grados centígrados sería todavía evitable, esto último apelando al llamado "consenso científico". Lowy cierra este debate, sin embargo, demasiado rápido, aquello cuando lo que aquel debería hacer es precisamente abrirlo. Este intelectual parece olvidar aquí que los "consensos científicos" no han existido nunca (desde el origen de la concepción moderna de ciencia) al modo de cuerpos homogéneos y totalmente coherentes, escondiéndose con frecuencia en los mismos no sólo la ideología de las clases dominantes, sino que además las propias visiones particulares de mundo y los prejuicios de una comunidad científica determinada. Un ejemplo de lo anterior puede encontrarse en el caso de Copérnico y sus profundas creencias religiosas. Se hace así necesario, por lo tanto, una evaluación mínimamente crítica del consenso científico al cual Lowy hace referencia, esto para reconocer que aspectos de aquel vamos efectivamente a tomar como válidos y cuales deberíamos dejar, en el marco de una evaluación verdaderamente científica del asunto, de lado.

Una primera limitante que puede identificarse en el tipo de consenso científico existente hoy en torno a los estudios sobre cambio climático se encuentra, entre otras cosas, en las concepciones políticas hegemónicas de la comunidad científica que le sirve de sustento. Resalta aquí el hecho de que prácticamente la totalidad de los estudios sobre los que se basa este consenso no hayan ido más allá, en sus respectivas propuestas de solución ante la "problemática ambiental", de una serie de tímidas "reformas ecológicas" de la sociedad capitalista. Un ejemplo evidente de lo anterior se encontraría en James Hansen, el llamado "padre del calentamiento global" y cuya "solución" ante la crisis ecológica no pasaría de un mero "impuesto verde" al uso de los combustibles fósiles. ¿Habrá considerado Lowy el hecho de que el consenso científico al cual apela, caracterizado por una confianza casi ciega en las posibles "soluciones tecnológicas" que supuestamente podría brindar el capitalismo para "detener" el avance de la crisis climática, se encontraría así, al menos en este punto, en directa contradicción con sus propios postulados anticapitalistas?

Al no preguntarse en que medida la idea de una supuesta "reversibilidad" de la actual dinámica catastrófica de calentamiento global no responde, en realidad, a un reflejo de la perspectiva tecno-optimista vulgar característica de la ideología capitalista, Lowy parece olvidar esos "otros" consensos científicos (esta vez en el ámbito de la investigación científica propiamente tal) que nos mostrarían una imagen mucho más sombría de aquella que suele acompañar a las promesas tecnológicas del "capitalismo verde". ¿Qué acaso Lowy no toma en cuenta el consenso científico que nos muestra el carácter inédito que tendrían los actuales 415 ppm de CO2 atmosférico, un nivel no visto en los últimos 14 millones de años? ¿Integra Lowy en su evaluación de la gravedad del cambio climático el hecho de que, si consideramos el aumento anual (en aceleración) de alrededor de 2 ppm de CO2 atmosférico, estaríamos a menos de una década de alcanzar los 425 ppm necesarios para asegurar la ruptura de la barrera catastrófica de los 1.5 grados centígrados de calentamiento global fijada por la ONU? ¿Tendrá en mente Lowy que, de acuerdo con este escenario, no quedarían asimismo más de 15 años para alcanzar los niveles de CO2 atmosféricos suficientes para asegurar el quiebre de la todavía más catastrófica barrera de los 2 grados? ¿Tendrá presente Lowy el creciente consenso científico en torno a una posiblemente mucha mayor sensitividad climática a los niveles actuales de CO2 atmosférico, esto si se toman en cuenta, por ejemplo, las condiciones medioambientales imperantes durante el Plioceno, una época geológica caracterizada por niveles de CO2 semejantes a los de hoy y cuyas temperaturas habrían sido entre 2 a 3 grados centígrados superiores a las del siglo pasado?

Más todavía? ¿tendrá en consideración Lowy en su postura "anti- catastrófica" los estudios que indican que, de detenerse incluso de manera inmediata las emisiones contaminantes a nivel mundial en el corto plazo, la temperatura terrestre podría dispararse, de manera fulminante, entre 0.5 a 1 grados centígrados adicionales, poniéndonos así ante las puertas de los 2 grados de calentamiento global de manera casi inmediata, esto como producto de la remoción del efecto "enfriante" que ejerce sobre el clima global la presencia de los aerosoles industriales? ¿Integra Lowy en su análisis el creciente papel que están comenzando a tener una serie de "feedbacks" (o retroalimentadores) en el avance del calentamiento global: por ejemplo, la progresiva reducción del efecto albedo o la cada vez mayor descomposición del permafrost ártico y el consecuente aumento de las emisiones naturales de metano (un potente gas de efecto invernadero), existiendo en los hechos una alta posibilidad de que estos fenómenos se descontrolen rápidamente y se transformen en imparables (esto incluso en el caso de una disminución sustancial de las emisiones humanas en el corto plazo)? ¿Olvidará acaso Lowy que hoy, cuando todavía quedarían algunos años para la superación de la barrera de los 1.5 grados de calentamiento global, la situación medioambiental ya ha devenido en catastrófica, aquello tal como indica el creciente consenso científico en torno al inicio de la VI extinción masiva de la vida terrestre, la cual se caracterizaría actualmente por presentar tasas de desaparición de especies entre un 100% a un 1000% superiores a los rangos naturales?

Sería justamente integrando estos ámbitos del consenso científico en torno al cambio climático desde donde podemos afirmar que, lejos de los lugares comunes a los cuales nos tiene acostumbrado el "optimismo verde" ecosocialista, sería ya la propia "química terrestre" la que daría por asegurada, de manera inevitable, el comienzo de una pronta fase catastrófica de la crisis ecológica. Sería además precisamente desde aquí, si integramos asimismo a este escenario tanto el escaso periodo de tiempo que nos quedaría antes del inicio de dicha fase catastrófica, así como también la inexistencia de tecnologías en la escala y niveles necesarios para hacer frente a esta crisis durante las próximas décadas y los prontos golpes de la crisis energética mundial en ciernes, desde donde la perspectiva de un colapso civilizatorio se presentaría, por lo tanto, como la alternativa histórica más viable en el corto y mediano plazo. Deben considerarse aquí, igualmente, las propias características decadentes (putrefactas) del sistema capitalista y los modelos democráticos actuales, las cuales deberían producir un empeoramiento aún mayor, esto al menos durante la próxima década, de la ya gravísima situación ecológica-energética planetaria. Todo lo anterior en momentos en los cuales los próximos veinte a treinta años constituirían, de acuerdo con una serie de estudios, el límite definitivo para el inicio de un colapso social a escala global y de un posible fenómeno de extinción de nuestra especie. Un ejemplo de lo anterior puede encontrarse en un reciente informe del Breakthrough Centre de Australia que indicó la década de 2050 como una de las fechas límites para la preservación de la civilización contemporánea en el caso de un empeoramiento agudo de la crisis ecológica.

¿Pero quiere decir que asumir la inevitabilidad de la catástrofe ecológica y de un posible colapso civilizatorio sea lo mismo, en palabras de Lowy, a "abandonar la lucha"? ¡Para nada! Reconocer el carácter inevitable de la catástrofe, esto tal como en muchas otras ocasiones en la historia de la lucha de clases, aunque esta vez teniendo dicha catástrofe una escala histórico-social y "geológica" muchísimo mayor a cualquier otra a la cual nos hemos enfrentado, es en realidad la única manera de preparar la resistencia futura ante la misma. ¡Es necesario un análisis realista de nuestra situación? y no una perspectiva eco-dulzona (agradable para los oídos socialistas) que, negando la catástrofe inevitable, lo que hace es condenarnos, por la vía de la estupidez, a una derrota doble: una por la magnitud de la amenaza y la otra por ceguera! ¡No! Reconocer la catástrofe universal que se aproxima es el verdadero imperativo político, moral y ético de nuestro tiempo, esto porque sólo reconociendo dicha catástrofe inminente (y mirándola fijamente a los ojos) es que podremos aspirar a comprender de mejor manera los peligros que nos amenazan, esos peligros mortales (de escala titánica) que deberemos derrotar, tal como todo indica? en el infierno mismo. ¡Esa es nuestra tarea! ¡Mirar a los ojos a la catástrofe? aquello para lanzarnos al centro de la misma y, siendo devorados por ésta, abrirle luego el estómago de un tajo desde su interior para hacerla caer rendida y abrir con ello, bañados en su sangre, a cualquier precio, las puertas del futuro comunista!

- Antonio Turiel:

La respuesta crítica de Miguel Fuentes a Michel Lowy es completamente acertada. Michel Lowy parece confundir el consenso científico con el consenso político del IPCC (Panel Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático). En general, los estudios científicos suelen proyectar una imagen bastante más sombría del futuro que lo que reflejan los acuerdos de "mínimos" con los que siempre se cierran los informes del IPCC. Y en ocasiones el IPCC introduce incluso criterios sin base técnica real. Miguel Fuentes ya ha hecho una glosa bastante detallada, así que yo solo añadiré unos pocos más. Por ejemplo, cuando se fija la barrera de los 2ºC de calentamiento global, lo que se está diciendo es que, de acuerdo con la predicción por conjuntos de modelos climáticos ("ensemble forecast") existe un 50% de probabilidades de que la temperatura del planeta no supere ese umbral. Eso quiere decir, por lo tanto, que existe un 50% de probabilidades de que SÍ supere ese umbral, lo cual es poco tranquilizador: ¿alguien se jugaría la vida de sus hijos en un cara o cruz? Está por supuesto la cuestión de que, a medida que se mejoran los modelos climáticos, las tendencias siempre empeoran (lo cual es lógico debido a cuestiones bastante técnicas sobre teoría de la turbulencia), con lo cual la probabilidad real de no superar los 2ºC seguramente está muy por debajo del 50%. Además, existen muchos aspectos oscuros en los modelos de la IPCC, introducidos en realidad para evitar dar un mensaje demasiado alarmante (eufemismo para decir que el mensaje debe ser aceptable por el actual -establishment- político). Un detalle: todos los modelos del IPCC asumen una gran disminución de las emisiones netas de CO2 gracias a la implantación masiva de sistemas de captura y secuestro de carbono. En los modelos del IPCC con menor uso de dichos sistemas se supone, de hecho, que aquellos serán capaces de absorber hasta el 40% de las emisiones. Pero los sistemas de captura y secuestro de carbono son termodinámicamente absurdos y geológicamente dudosos, por lo que es seguro que no se van a implementar nunca a dichas escalas.

Es curioso que en la argumentación de mis contertulios la cuestión de la escasez de recursos, y particularmente la del petróleo, pasa completamente desapercibida. Llevamos años de desinversión en el sector del petróleo a escala mundial, excepto en Estados Unidos por razones que sólo Trump comprende, aquello porque -como se reconoce públicamente- no quedan yacimientos rentables. La Agencia Internacional de la Energía, en su informe del año 2018, avisaba que ya hemos superado el "peak oil" y que de aquí a 2025 podría faltarnos hasta el 34% de todo el petróleo que esperan que se demande dicho año, esperándose además que lo anterior produzca recurrentes picos (subidas) de precio desde hoy hasta ese entonces? y sin embargo no lo comentan. Hace diez años, con el pico de precios de petróleo, mucha gente habló del "peak oil" y seguramente también mis contertulios, pero aquella crisis pareció superada para el observador superficial, considerándose ahora posiblemente demodé hablar de ello. Pues no. La raíz del problema con el suministro de petróleo no se solucionó, esto a pesar del balón de oxígeno del fracking que, en los hechos, se ha convertido en una verdadera ruina económica (todas las empresas que se dedican al fracking pierden dinero desde el año 2011, manteniéndose solamente gracias a una enorme burbuja de crédito). El fracking está ya llegando a su cenit, mientras que en el resto del mundo la situación se agrava. ¿Creen ustedes que los problemas en Venezuela o México son casuales? ¿O que la tensión en el Golfo Pérsico responde realmente a los pérfidos designios de Irán? Tenemos una grave crisis energética literalmente planeando sobre nuestras cabezas y, aún así, es justamente en este momento cuando más ignoramos el dilema que nos plantea.

El hecho de ignorar la crisis de los recursos hace que los análisis de mis contertulios pequen un poco de simplistas y que no tengan toda la perspectiva para ver la profundidad del problema. Tenemos que luchar contra el cambio climático porque, sí, es muy grave y de hecho es tan grave que a pesar del obligado descenso de emisiones que imponen el "peak oil", el "peak coal" y el "peak natural gas", aún así las previsiones son catastróficas. Pero tendremos que luchar en contra de aquel en un mundo en el que dispondremos de menos energía para hacer frente a dicho reto. Asimismo, tendremos que hacer frente a ambos retos (la crisis ecológica y la crisis energética) apoyándonos en unas energías renovables que, contrariamente a lo que se quiere hacer creer desde los postulados del capitalismo verde, no tienen un potencial tan grande como se plantea, pudiendo de hecho cubrir en el futuro sólo una parte de nuestro actual consumo energético? y eso con suerte.

Por tanto, es cierto, yo me adhiero a las críticas que se mencionan en el enunciado de la pregunta: es completamente acertado que el discurso ecosocialista más oficialista lo que hace es adornar con elementos "verdes" o "ecologistas" un discurso de izquierda más tradicional. Es justamente lo contrario de lo que debería hacerse: la sostenibilidad - mucho mejor que hablar simplemente de ecologismo - debería ser el puntal central ideológico, y todo nuestro discurso tendría que construirse alrededor de este aspecto, el cual pasaría a ser no sólo un "elemento más", sino que, en realidad, la verdadera razón de ser de todo lo demás. No puede haber justicia social sin justicia ecológica, no puede discutirse un modelo de repartición de la riqueza sin primero cambiar el sistema productivo para que aquel sea sostenible, máxime cuando nuestro principal problema actualmente es la falta de sostenibilidad y el riesgo de colapso.

TORNAR A INICI - VOLVER AL INICIO

-Próxima sección (adelanto)

- Michael Lowy:

Este argumento ilustra el estilo arrogante, intolerante, sectario y estéril de ciertos grupúsculos "colapsistas".

- Miguel Fuentes:

El derrumbe electoral del trotskysmo y el anticapitalismo francés y argentino ante la derecha y el peronismo, así como también la total adaptación del ecosocialismo a la consigna reaccionaria de "petróleo barato" de los chalecos amarillos, demuestra la bancarrota de una izquierda que no está discutiendo las implicancias de un próximo fenómeno de colapso.

Materiales adicionales (online)

1. Ecosocialismo

-Manifiesto Ecosocialista. https://systemicalternatives.org/2014/03/05/manifiesto-ecosocialista/

-Ecosocialismo y Crisis Civilizatoria. Crisis ecológica, crisis capitalista, crisis civilizatoria: la alternativa ecosocialista

-Michael Lowy, la Crisis Ecológica y el Colapso.
Michael Löwy advierte sobre la crisis ecológica: “Es un tren suicida que avanza, con una rapidez creciente, hacia un abismo”

2. Marxismo Colapsista.

-Presentación de "Marxismo y Colapso":
https://www.eldesconcierto.cl/2019/03/09/marxismo-y-colapso-la-ultima-frontera-teorica-y-politica-de-la-revolucion/

-Marxismo y Colapso Web: https://www.marxismoycolapso.com

-Marxismo y Colapso Facebook Fanpage: https://www.facebook.com/Marxismo-y-Colapso-392583714897364/

3. Teoría del Decrecimiento

-El agotamiento del petróleo (Antonio Turiel):
https://www.comillas.edu/images/catedraBP/Presentacion%20Antonio%20Turiel.pdf

-Antonio Turiel (Entrevista)
Turiel: “La transición a las energías renovables implica el fin del crecimiento y, por tanto, el fin del capitalismo”

-The Oil Crash Blog: http://crashoil.blogspot.com/

-Próximas secciones de este debate:

-Ecosocialismo versus Marxismo Colapsista (III)

La recomposición socialista del equilibrio metabólico y la crisis ecológica como problema estratégico central de la izquierda

-Ecosocialismo versus Marxismo Colapsista (IV)

-Crisis ecológica, colapso civilizatorio y transición socialista

                                           -Secciones anteriores:

-Ecosocialismo versus Marxismo Colapsista (I)
Algunos elementos de la crítica del colapsismo marxista al Ecosocialismo


CONCEPTOS COLAPSO ANÁLISIS SISTÉMICO DEL COLAPSO (índice) COLAPSISMO : ADAPTACIÓN PROFUNDA
TRANSICIÓN... Y MÁS AÚN Ecosocialismo Colapsismo MÁS APORTACIONES
TORNAR A INICI - VOLVER AL INICIO
 
sí renovables nuclear no PORTADA
NUCLEAR cat - cast
PRESENTACION
CONCEPTES -- SOCIEDAD/TAT INTERNET COLAPSO - COL·LAPSE GEOPOLÍTICA PODER - CONFLICTOS CLIMA - RENOVABLES PRESENTACIÓ
TORNAR A INICI - VOLVER AL INICIO
Marxisme i Colapse: INDEX GENERAL ARTICLES ----- REFERÈNCIES CIENTÍFIQUES
Ecosocialisme versus Marxisme Colapsista (I) . Alguns elements de la crítica del colapsisme marxista l'Ecosocialisme.
Marxisme i Colapse: L'última frontera teòrica i política de la Revolució. Article de Miguel Fuentes 09/03/2019
Conversació Michael Lowy, Miguel Fuentes i Antonio Turiel (segona part)
PREGUNTA 1 (P1) PREGUNTA 2 (P2) PREGUNTA 3 (P3) PREGUNTA 4 (P4) PREGUNTA 5 (P5)
MICHAEL LÖWY (P1) (P2) (P3) (P4) (P5) MIGUEL FUENTES (P1) (P2) (P3) (P4) (P5) ANTONIO TURIEL (P1) (P2) (P3) (P4) (P5)

 

produccion destruccion

Ecosocialisme versus Marxisme Colapsista (II) Una conversa amb Michael Lowy, Miguel Fuentes i Antonio Turiel

Presentem a continuació una conversa amb l'intel·lectual marxista Michael Lowy a on aquell respon a una sèrie de crítiques realitzades des de l'àmbit de l'anomenat marxisme colapsista cap al ecosocialisme. S'integren a aquesta conversa les rèpliques de Miguel Fonts (exponent de la pensada colapsista), això amb l'objectiu de deixar assegudes les diferències i similituds que hi ha entre les dues tendències. Un tercer participant d'aquesta conversa és Antonio Turiel, referent de la teoria de decreixement i qui es posiciona en aquest debat desenvolupant algunes de les seves idees provinents de el terreny dels estudis sobre la crisi energètica. La primera secció d'aquesta discussió gira al voltant de l'caràcter (i possible inevitabilitat) de la crisi ecològica actual i la seva relació amb un possible fenomen proper de col·lapse civilitzatori i extinció humana. Es convida els lectors a revisar l'article de contextualització de les postures de l'colapsismo marxista ofert a la primera part d'aquesta sèrie. Articles addicionals en els quals poden llegir-se algunes de les posicions centrals de l'ecosocialisme i la teoria de l'decreixement es lliuren al final d'aquest debat.

Part 1

Crisi ecològica catastròfica, col·lapse civilitzatori i extinció humana

TORNAR INICI

- PREGUNTA 1.- Què opina respecte a la possibilitat d'una crisi ecològica súper catastròfica durant aquest segle?

- Michael Lowy:

'Es tracta d'una possibilitat molt real! Si se segueix amb la trajectòria actual de "business as usual" per algunes dècades més, llavors la catàstrofe serà inevitable. És un perill sense precedents en la història humana.

-Miguel Fuentes:

La ciència és clara a l'respecte i les perspectives d'un escalfament global que sobrepassin els 2 o 3 graus centígrads implicaria que una gran part de la Terra pugui transformar-se en inhabitable.

- Antonio Turiel:

La crisi ecològica (en les seves diverses vessants) ja és aquí. És el problema ambiental (de què ara el que més es destaca és el canvi climàtic), el dels recursos, el de la biodiversitat, el de l'aigua potable? Es resoldran totes aquestes crisi de manera catastròfica? Si no es fa res, evidentment. I fins i tot fent el millor possible serà un moment bastant traumàtic.

TORNAR INICI

PREGUNTA 2.- Què pensa respecte a la possibilitat d'un fenomen de col·lapse civilitzatori proper? Pot el capitalisme autodestruir durant les pròximes dècades?

-Michael Lowy:

Com ho deia, la perspectiva d'un col·lapse civilitzatori en les pròximes dècades és una amenaça molt concreta. No ho definiria, en tot cas, com una "autodestrucció de l'capitalisme". Podríem potser imaginar un escenari distòpic en el qual comencin a produir-se els primers efectes de la catàstrofe, però això últim sense que deixi d'existir el capitalisme. Com deia Walter Benjamin: "el capitalisme mai morirà de mort natural".

- Miguel Fuentes:

Què té d'especial el capitalisme en comparació amb altres societats complexes tals com l'Imperi Romà, la Societat Maya Clàssica, la Dinastia Han, l'Imperi Gupta i moltes altres al llarg de la història com per ser totalment "immune" a un fenomen de col·lapse? Potser el seu avanç tecnològic? ¿S'oblida de cas Lowy que, més enllà dels fenomenals avenços tècnics de l'capitalisme en una sèrie d'esferes, aquell segueix posseint pràcticament la mateixa base productiva-energètica que la que tenia fa dos segles? La mateixa vella locomotora de fa dos segles que, tot i posseir en els seus compartiments superiors laboratoris de nanotecnologia, satèl·lits i tecnologia de GPS, segueix necessitant dels mateixos "producte de plantes" de fa dos-cents anys (entre d'altres el carbó, el gas i el petroli) per moure! I poden esmentar aquí, així mateix, els resultats d'un recent estudi finançat parcialment per la NASA i liderat pel matemàtic Safa Motesharrei en el qual, realitzant-se una projecció de el curs de la societat industrial actual a partir de l'aplicació d'un model predictiu HANDY, es mostra com aquesta última s'estaria dirigint, acceleradament, a el col·lapse. La raó d'això es trobaria en la combinació d'alguns factors com ara la sobreexplotació de recursos, el canvi climàtic, l'existència d'una elit massa rígida i la desigualtat extrema. És pràcticament impossible que la societat capitalista actual, tecnològica i econòmicament endarrerida per enfrontar els perills d'envergadura geològica-planetària que se'ns acosten, segueixi subsistint davant un escenari de crisi ecosistèmica generalitzada com la que estaria a punt de produir-se. Hem de tenir en compte aquí, així mateix, que una vegada que les defenses que té el sistema capitalista per sostenir-se davant una crisi comencin a fallar, serà la pròpia complexitat d'aquest sistema la qual podria tornar-molt més vulnerable davant un potencial fenomen de col·lapse. El cas de la caiguda de l'Imperi Romà és un exemple de l'anterior.

- Antonio Turiel:

Totes les civilitzacions travessen crisis històriques al llarg de la seva existència, i el col·lapse complet no és només una possibilitat, sinó que alguna cosa molt repetit al llarg de la història. Sabem de 26 civilitzacions abans de la nostra que van col·lapsar completament. Per què la nostra hauria de ser l'excepció? Les civilitzacions col·lapsen com a fruit de pressions internes i externes prou intenses, i els reptes a què haurem de fer front (fonamentalment, canvi ambiental i escassetat de recursos) han acabat ja amb altres civilitzacions en el passat. En realitat, molt sovint ens creiem més especials del que som, però el nostre dilema és molt semblant a què altres societats van patir amb anterioritat. Som de fet de vegades tan arrogants que no llegim les lliçons de la història i no aprenem d'ella. Una qüestió important a saber aquí pel que fa a el col·lapse és que aquell sempre és un mal acte-infligit: les societats col·lapsen perquè, en el fons, han decidit col·lapsar, això perquè ja sigui per raons polítiques, religioses, filosòfiques o directament per tossuderia , han volgut col·lapsar. El col·lapse sempre és una cosa evitable, però un ha de treballar activament per evitar-ho, i quan succeeix és perquè, simplement, no es vol evitar, i perquè es rebutja nèciament la idea o la possibilitat mateixa de l'col·lapse. En aquest sentit, el capitalisme global al segle XXI té tots els ingredients per a col·lapsar: ha desencadenat les crisis que posen la seva existència en dubte i es nega, a més, a acceptar la necessitat de canviar de paradigma. Així doncs, ens porta inexorablement a l'col·lapse. Jo no puc predir si, quan comenci a el col·lapse, hi haurà algun tipus de reacció per part d'aquest sistema i si aquell aconseguirà adaptar-se, però el més lògic seria esperar un col·lapse complet de l'capitalisme i probablement de la nostra civilització. Cal destacar, així mateix, que el col·lapse no és una cosa necessàriament dolent; a la fi, és una mena de jubileu de totes aquestes deutes que tenim ajornades amb la natura. Col·lapsar et dóna l'oportunitat de començar des de zero.

TORNAR INICI

PREGUNTA 3.- Existeix un perill real d'extinció humana durant el segle XXI, això tal com planteja la perspectiva colapsista i alguns moviments com ara Extincion Rebellion a Europa?

- Michael Lowy:

És difícil contestar aquesta pregunta. A partir de quin nivell d'escalfament global l'existència humana estaria amenaçada? Però no es pot excloure aquesta hipòtesi.

- Miguel Fuentes:

No es tracta de discutir aquí quin és el nivell d'escalfament global que els humans poden suportar en tant individus. És més simple que això, es tracta de saber a partir que rangs de l'escalfament global que s'espera durant aquest segle l'agricultura es torna impossible en condicions naturals i els recursos planetaris comencen a enfonsar-se. Sabem, per exemple, que tot escalfament global igual o superior als 2 o 3 graus centígrads per sobre de la línia de base de segle XIX (un nivell assolible durant les pròximes dècades) significaria que, producte del seu impacte sobre la producció mundial de recursos, una part significativa de la humanitat morirà de manera inevitable. Però no haurem d'esperar molt de temps per presenciar el començament d'aquesta mortaldat en massa, allò si tenim en compte que el límit catastròfic de l'escalfament global (el qual sobrepassarem durant la pròxima dècada) és de tan sols 1.5 graus centígrads. La qüestió aquí és començar a pensar no en com "aturem" aquest fenomen d'extinció humana (ja imparable), sinó que, en realitat, en com podem evitar la desaparició total de la nostra espècie, això fins i tot si allò que només sigui possible en el 50 %, 10% o 1% de la població humana actual capacitada per sobreviure. I és justament aquí, en aquesta lluita per la supervivència i per la preservació de la nostra evolució genètica i els millors èxits de el desenvolupament civilitzatori d'eres passades, on la perspectiva comunista adquireix una importància redoblada per al futur.

- Antonio Turiel:

En les respostes anteriors veig una visió de la Terra com un sistema massa lineal, la qual cosa és congruent amb els models climàtics que fem servir (que fan prediccions d'acord amb un horitzó molt limitat de factors). La Terra té molts mecanismes d'homeòstasi, molts dels quals no coneixem, i el més probable és que la situació de l'planeta no degeneri tant tal com les pitjors previsions científiques indiquen. El que acabo de dir no s'hauria de prendre, però, com una invitació a relaxar-se o ser interpretat com un consol: la continuïtat de la humanitat segueix estant en un perill crític, això perquè el fet que el planeta no degeneri fins a esdevenir el infern que mostren els models climàtics no vol dir que continuï sent habitable per a la nostra espècie, i en tot cas el més probable és que la capacitat de càrrega d'humans disminueixi dràsticament. Sembla que si no està en perill el planeta sencer no comprenem que estem en perill nosaltres mateixos. "Salvem el planeta", diuen certs eslògans d'alguns grups ecologistes; doncs no, el planeta no està, ni ha estat mai, en perill, ni tan sols està en perill la biosfera. El que realment està en perill és la humanitat; no pretenguem, per tant, salvar el planeta, el que hem de fer és preservar l'hàbitat que fa possible la nostra existència i que, aquest sí, és el que precisament es troba en perill. És a més un error pensar que el canvi climàtic és l'únic factor que compromet la vida humana al planeta. L'escassetat de recursos és un altre factor tremendament terminant, allò perquè la vida de milers de milions de persones depèn que es mantingui l'actual sistema d'agricultura industrial i les xarxes de distribució internacionals. Quan comenci a escassejar el petroli, ¿qui mourà els tractors i els camions, i d'on sortiran els pesticides? Quan escassegi el gas natural, com sintetitzarem els adobs nitrogenats? Quan escassegin els fosfats, com abonarem els nostres camps? La pròpia estabilitat de la xarxa elèctrica està en compromís, i sense fluid elèctric hi ha molts sistemes de control que deixarien de ser operatius. A més, faltant a combustible la gent es llançarà a tallar arbres (ho hem vist en molts països), disminuint això encara més la capacitat de càrrega del territori. La veritat és que sense una adequada gestió de les pròximes dècades l'espècie humana podria acabar extingint-se en un termini d'un parell de segles. I fins i tot amb una gestió correcta l'esperable és que la seva població disminueixi dràsticament.

TORNAR INICI

PREGUNTA 4.- Què opina respecte de la crítica colapsista a una suposada "superficialitat" de l'anàlisi ecosocialista en la seva avaluació dels perills de la crisi ecològica i la possibilitat d'un col·lapse civilitzatori proper?

Michael Lowy:

No tots els ecosocialistes tenen el mateix judici, però en el meu cas, i crec que també en el de la majoria dels ecosocialistes, nosaltres no subestimem de cap manera la gravetat de la crisi ecològica i la possibilitat d'un col·lapse civilitzatori. A l'inrevés, aquesta possibilitat és un dels nostres principals arguments per destacar la urgència i la necessitat de mobilitzar forces socials en contra de sistema responsable de la crisi: el capitalisme.

- Miguel Fuentes:

Michael Lowy i altres exponents de l'ecosocialisme i de l'ecologia marxista com ara Bellamy Foster o Ian Agnus van ser alguns dels primers que van integrar el perill d'un col·lapse civilitzatori i un ecocidi en la seva anàlisi de l'actual crisi ecològica capitalista. Això cobra més força quan partim de el fet que a molts de nosaltres ens va prendre més d'una dècada de militància a les files de l'esquerra començar a integrar aquestes problemàtiques. Però la crisi ecològica i el perill d'un col·lapse civilitzatori, que Lowy i els ecosocialistes van anticipar de manera visionària i que abans d'aquells intuir altres referents d'esquerra com ara Nahuel Moreno (Argentina), Luis Vitale (Xile) o fins i tot Fidel Castro, ha avançat molt més ràpid del que ningú va pensar. El que a finals dels 90 'si els 2000' s era res més que una "ombra amenaçadora" (la possibilitat d'un ecocidi), ha adquirit en el present una fisonomia històrica molt més clara. És potser la rapidesa amb què s'ha desimbolt aquest perill una de les causes principals que la teoria ecosocialista hagi quedat avui definitivament endarrerida en la seva avaluació pel que fa a l'avanç d'aquestes amenaces, fent-se necessari, per tant, l'elaboració d'un nou marc teòric -polític marxista de contingut pròpiament colapsista; en altres paraules, un que prengui el procés de crisi ecològica súper-catastròfica i l'avanç d'un fenomen de col·lapse planetari inicial ja en marxa en tant "desafiaments pràctics" (imminents) i no, tal com s'acostuma freqüentment a l'interior de l'esquerra , a la manera de meres intuïcions teòriques o discussions filosòfiques. Aquest punt es troba mejormente desenvolupat a la contextualització de les posicions colapsistas lliurada a la primera part d'aquesta sèrie.

- Antonio Turiel:

Jo no sóc un estudiós de les teories polítiques, encara que sí veig repetidament el mateix problema en el pensament polític contemporani. Aquest problema consisteix en el fet que la majoria dels pensadors no vénen de l'àmbit de les ciències naturals i tendeixen a simplificar i linearizar massa el comportament dels sistemes naturals, els quals són molt més complexos i amb moltes més ramificacions del que generalment es vol acceptar . Per aquest motiu, els plantejaments polítics solen pecar d'maximalistes i reduccionistes. Des del meu punt de vista, donada la complexitat dels sistemes naturals i el coneixement limitat que tenim dels seus mecanismes de funcionament, crec que la millor estratègia seria aquí seguir una metodologia de proves successives acompanyades d'una auditoria constant i honesta dels canvis i de seus efectes. Crec a més que això últim hauria de començar a realitzar-se des d'ara perquè es necessitarà de molt temps abans de poder articular una resposta eficaç als reptes plantejats. Entenc que per al ecosocialisme o qualsevol moviment polític actual és potser impossible fer totalment públics els seus plantejaments al voltant de el que realment es necessita per enfrontar la crisi, això ja que aquests plantejaments han d'enfrontar i debatre en contra de el pensament polític dominant, el qual òbviament va a ridiculitzar l ' "obsessió" per problemes que, al seu entendre, són inexistents - i que té especial interès per menysprear. Per aquest motiu, jo crec que l'acció política ha de centrar-se en un àmbit molt més local i menys institucional, rescatant a aquells que van quedant exclosos de el sistema, i això no només en els nostres propis països. És un canvi total respecte a la praxi política de les últimes dècades, la qual sempre ha intentat abordar els canvis des de les institucions. Per a mi, per contra, atès que les institucions estan a l'servei d'una certa manera de fer ja que van ser dissenyades per a això, seria per tant contraproduent intentar controlar-les perquè, a la fi, aquelles et controlen a tu. La vida institucional t'acaba canviant l'agenda i fixant una sèrie de prioritats que realment no són les teves; pitjor encara, acabes creient que les úniques respostes possibles als problemes són aquelles que el marc institucional et possibilita o et deixa veure.

TORNAR INICI

PREGUNTA 5.- Una sèrie de referents de l'colapsismo, activistes mediambientals i militants d'esquerra com ara Miguel Fonts (Xile), Lucho Fierro (Argentina), Demián Morassi (Argentina), Manuel Casal Lodeiro (Espanya), Matías Herrera (Argentina ), Alek Zvop (Xile), Miguel Sankara (Xile), Carlos Petroni (Argentina), Albí Rivas (Argentina), Charly Pincharrata (Argentina), Yain Plans (Argentina) i Lucas Miranda (Xile), reconeixen que l'ecosocialisme i les elaboracions de l'ecologia marxista van constituir una aportació clau per a una problematització anti-capitalista inicial de la crisi climàtica.

Paral·lelament, alguns d'aquests referents plantegen que la debilitat dels postulats ecosocialistes consistiria avui no només en una avaluació de vegades "superficial" de la gravetat i dinàmica (ja imparable) d'aquesta crisi, sinó que, així mateix, en la seva negativa d'integrar la perspectiva d'un col·lapse civilitzatori proper en la seva anàlisi de la dinàmica revolucionària durant el present segle. Es diu aquí que les concepcions ecosocialistes "fallarien" a l'hora d'integrar les implicacions "pràctiques" d'un escenari de ecocidi ja en marxa, reemplaçant-amb això la discussió al voltant de les projeccions catastròfiques reals de la mateixa per una replicació (acrítica) de el projecte socialista tradicional dels segles passats, encara que aquesta vegada "adornat" (aggiornado) amb "fraseologia ecològica" i "mesures verds". Què pensa respecte d'aquestes crítiques?

Michael Lowy:

Aquestes critiques em semblen senzillament fora de la realitat. No veig com es pot decretar, com un dogma religiós, que el col·lapse civilitzatori sigui ja "inevitable" o "imparable". El consens científic (GIEC) és que, si no es prenen mesures enèrgiques per reduir dramàticament les emissions de gasos d'efecte hivernacle en les pròximes dècades, llavors ja no serà possible evitar que la temperatura de la planeta pugi de 1.5 ° a 2 ° centígrads, el que representaria un salt irreversible. Un discurs "colapsista" que posa en dubte aquest consens científic és pur obscurantisme. Declarar, de forma dogmàtica, intolerant i sectària que l'única veritat és la "inevitabilitat" de l'col·lapse només té un resultat polític: desmobilitzar o sabotejar la necessària lluita per evitar el col·lapse.

Serà possible crear una relació de forces anticapitalistes que pugui acabar amb les energies fòssils en les pròximes dècades? No és per res segur! Però com ho deia Bertolt Brecht, qui lluita pot perdre, qui no lluita, ja va perdre? El combat per evitar el col·lapse és la gran tasca de la nostra època, un imperatiu moral i polític categòric. El ecosocialisme no és una replica acrítica de l'socialisme de segle passat (quin? ¿El socialdemòcrata? ¿L'estalinista?) Amb "fraseologia verd". És una nova concepció de l'socialisme, en la qual la relació amb la natura i el respecte als equilibris ecològics és un tema central. En diversos punts (per exemple, en el de la concepció marxista tradicional d'un "desenvolupament sense límits de les forces productives"), l'ecosocialisme fins i tot es dissocia d'alguns escrits "clàssics" de Marx i Engels.

- Miguel Fuentes:

Michael Lowy afirma que un escalfament global catastròfic superior als 1.5 graus centígrads seria encara evitable, això últim apel·lant a l'anomenat "consens científic". Lowy tanca aquest debat, però, massa ràpid, allò quan el que aquell hauria de fer és precisament obrir-lo. Aquest intel·lectual sembla oblidar aquí que els "consensos científics" no han existit mai (des de l'origen de la concepció moderna de ciència) a la manera de cossos homogenis i totalment coherents, amagant amb freqüència en els mateixos no només la ideologia de les classes dominants, sinó que a més les pròpies visions particulars de món i els prejudicis d'una comunitat científica determinada. Un exemple de l'anterior pot trobar-se en el cas de Copèrnic i les seves profundes creences religioses. Es fa així necessari, per tant, una avaluació mínimament crítica de l'consens científic a el qual Lowy fa referència, això per reconèixer que aspectes d'aquell anem efectivament a prendre com a vàlids i quins hauríem de deixar, en el marc d'una avaluació veritablement científica de l'assumpte , de costat.

Una primera limitant que pot identificar-se en el tipus de consens científic existent avui al voltant dels estudis sobre canvi climàtic es troba, entre altres coses, a les concepcions polítiques hegemòniques de la comunitat científica que li serveix de suport. Ressalta aquí el fet que pràcticament la totalitat dels estudis sobre els quals es basa aquest consens no hagin anat més enllà, en les seves respectives propostes de solució davant de la "problemàtica ambiental", d'una sèrie de tímides "reformes ecològiques" de la societat capitalista. Un exemple evident de l'anterior es trobaria en James Hansen, l'anomenat "pare de l'escalfament global" i la "solució" davant la crisi ecològica no passaria d'un mer "impost verd" a l'ús dels combustibles fòssils. Hi haurà considerat Lowy el fet que el consens científic a el qual apel·la, caracteritzat per una confiança gairebé cega en les possibles "solucions tecnològiques" que suposadament podria brindar el capitalisme per "aturar" l'avanç de la crisi climàtica, es trobaria així, a l' menys en aquest punt, en directa contradicció amb els seus propis postulats anticapitalistes?

A l'no preguntar-se en quina mesura la idea d'una suposada "reversibilitat" de l'actual dinàmica catastròfica d'escalfament global no respon, en realitat, a un reflex de la perspectiva tecno-optimista vulgar característica de la ideologia capitalista, Lowy sembla oblidar aquests "altres "consensos científics (aquest cop en l'àmbit de la investigació científica pròpiament tal) que ens mostrarien una imatge molt més ombrívola d'aquella que sol acompanyar les promeses tecnològiques del" capitalisme verd ". Què per ventura Lowy no té en compte el consens científic que ens mostra el caràcter inèdit que tindrien els actuals 415 ppm de CO2 atmosfèric, un nivell no vist en els últims 14 milions d'anys? ¿Integra Lowy en la seva avaluació de la gravetat de l'canvi climàtic el fet que, si considerem l'augment anual (en acceleració) de prop de 2 ppm de CO2 atmosfèric, estaríem a menys d'una dècada d'assolir els 425 ppm necessaris per assegurar la ruptura de la barrera catastròfica dels 1.5 graus centígrads d'escalfament global fixada per l'ONU? Tindrà en ment Lowy que, d'acord amb aquest escenari, no quedarien així mateix més de 15 anys per assolir els nivells de CO2 atmosfèrics suficients per assegurar el trenqui de l'encara més catastròfica barrera dels 2 graus? Tindrà present Lowy el creixent consens científic al voltant d'una possiblement molta més sensitivitat climàtica als nivells actuals de CO2 atmosfèric, això si es tenen en compte, per exemple, les condicions mediambientals imperants durant el Pliocè, una època geològica caracteritzada per nivells de CO2 semblants als d'avui i les temperatures haurien estat entre 2 a 3 graus centígrads superiors a les de el segle passat?

Més encara? ¿Tindrà en consideració Lowy en la seva postura "anti catastròfica" els estudis que indiquen que, d'aturar fins i tot de manera immediata les emissions contaminants a nivell mundial en el curt termini, la temperatura terrestre podria disparar-se, de manera fulminant, entre 0.5 a 1 graus centígrads addicionals, posant-nos així davant les portes dels 2 graus d'escalfament global de manera gairebé immediata, això com a producte de la remoció de l'efecte "enfriante" que exerceix sobre el clima global la presència dels aerosols industrials? ¿Integra Lowy en la seva anàlisi el creixent paper que estan començant a tenir una sèrie de "feedbacks" (o retroalimentadores) en l'avanç de l'escalfament global: per exemple, la progressiva reducció de l'efecte albedo o la cada vegada major descomposició de l'permafrost àrtic i el conseqüent augment de les emissions naturals de metà (un potent gas d'efecte hivernacle), existint en els fets una alta possibilitat que aquests fenòmens es descontrolin ràpidament i es transformin en imparables (això fins i tot en el cas d'una disminució substancial de les emissions humanes en el curt termini)? ¿Oblidarà de cas Lowy que avui, quan encara quedarien alguns anys per a la superació de la barrera dels 1.5 graus d'escalfament global, la situació mediambiental ja ha esdevingut en catastròfica, allò tal com indica el creixent consens científic al voltant de l'inici de la VI extinció massiva de la vida terrestre, la qual es caracteritzaria actualment per presentar taxes de desaparició d'espècies entre un 100% a un 1.000% superiors als rangs naturals?

Seria justament integrant aquests àmbits de l'consens científic entorn de l'canvi climàtic des d'on podem afirmar que, lluny dels llocs comuns als quals ens té acostumat el "optimisme verd" ecosocialista, seria ia la pròpia "química terrestre" la que donaria per assegurada , de manera inevitable, el començament d'una ràpida fase catastròfica de la crisi ecològica. Seria més precisament des d'aquí, si integrem així mateix a aquest escenari tant l'escàs període de temps que ens quedaria abans de l'inici d'aquesta fase catastròfica, així com també la inexistència de tecnologies en l'escala i nivells necessaris per fer front a aquesta crisi durant les pròximes dècades i els rampells cops de la crisi energètica mundial en potència, des d'on la perspectiva d'un col·lapse civilitzatori es presentaria, per tant, com l'alternativa històrica més viable en el curt i mitjà termini. S'han de considerar aquí, igualment, les pròpies característiques decadents (putrefactes) de el sistema capitalista i els models democràtics actuals, les quals haurien de produir un empitjorament encara més gran, això al menys durant la pròxima dècada, de la ja gravíssima situació ecològica-energètica planetària. Tot l'anterior en moments en els quals els pròxims vint a trenta anys constituirien, d'acord amb una sèrie d'estudis, el límit definitiu per a l'inici d'un col·lapse social a escala global i d'un possible fenomen d'extinció de la nostra espècie. Un exemple de l'anterior pot trobar-se en un recent informe de l'Breakthrough Centre d'Austràlia que va indicar la dècada de 2050 com una de les dates límits per a la preservació de la civilització contemporània en el cas d'un empitjorament agut de la crisi ecològica.

Però vol dir que assumir la inevitabilitat de la catàstrofe ecològica i d'un possible col·lapse civilitzatori sigui el mateix, en paraules de Lowy, a "abandonar la lluita"? ¡Per res! Reconèixer el caràcter inevitable de la catàstrofe, això tal com en moltes altres ocasions en la història de la lluita de classes, encara que aquesta vegada tenint aquesta catàstrofe una escala historicosocial i "geològica" moltíssim major a qualsevol altra a la qual ens hem enfrontat , és en realitat l'única manera de preparar la resistència futura davant la mateixa. És necessària una anàlisi realista de la nostra situació? i no d'una perspectiva eco-dolça (agradable per a les oïdes socialistes) que, negant la catàstrofe inevitable, el que fa és condemnar-nos, per la via de l'estupidesa, a una derrota doble: una per la magnitud de l'amenaça i l'altra per ceguesa! No! Reconèixer la catàstrofe universal que s'aproxima és el veritable imperatiu polític, moral i ètic del nostre temps, això perquè només reconeixent aquesta catàstrofe imminent (i mirant-la fixament als ulls) és que podrem aspirar a comprendre de millor manera els perills que ens amenacen, aquests perills mortals (d'escala titànica) que haurem de derrotar, tal com tot indica? a l'infern mateix. ¡Aquesta és la nostra tasca! ¡Mirar als ulls a la catàstrofe? allò per llançar-nos a centre de la mateixa i, sent devorats per aquesta, obrir-li després l'estómac d'un tall des del seu interior per fer-la caure rendida i obrir amb això, banyats en la seva sang, a qualsevol preu, les portes de el futur comunista!

- Antonio Turiel:

La resposta crítica de Miguel Fonts a Michael Löwy és completament encertada. Michael Löwy sembla confondre el consens científic amb el consens polític de l'IPCC (Panell Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic). En general, els estudis científics solen projectar una imatge bastant més ombrívola de el futur que el que reflecteixen els acords de "mínims" amb els que sempre es tanquen els informes de l'IPCC. I en ocasions l'IPCC introdueix fins i tot criteris sense base tècnica real. Miguel Fuentes ja ha fet una glossa prou detallada, així que jo només afegiré uns pocs més. Per exemple, quan es fixa la barrera dels 2 ° C d'escalfament global, el que s'està dient és que, d'acord amb la predicció per conjunts de models climàtics ( "ensemble forecast") hi ha un 50% de probabilitats que la temperatura de l' planeta no superi aquest llindar. Això vol dir, per tant, que hi ha un 50% de probabilitats que SÍ superi aquest llindar, la qual cosa és poc tranquil·litzador: ¿algú es jugaria la vida dels seus fills en un cara o creu? Està per suposat la qüestió que, a mesura que es milloren els models climàtics, les tendències sempre empitjoren (la qual cosa és lògic a causa de qüestions bastant tècniques sobre teoria de la turbulència), amb la qual cosa la probabilitat real de no superar els 2ºC segurament està molt per sota de l'50%. A més, hi ha molts aspectes foscos en els models de la IPCC, introduïts en realitat per evitar donar un missatge massa alarmant (eufemisme per dir que el missatge ha de ser acceptable per l'actual -establishment- polític). Un detall: tots els models de l'IPCC assumeixen una gran disminució de les emissions netes de CO2 gràcies a la implantació massiva de sistemes de captura i segrest de carboni. En els models de l'IPCC amb menor ús d'aquests sistemes se suposa, de fet, que aquells seran capaços d'absorbir fins al 40% de les emissions. Però els sistemes de captura i segrest de carboni són termodinàmicament absurds i geològicament dubtosos, per la qual cosa és segur que no es van a implementar mai a aquestes escales.

És curiós que en l'argumentació de les meves contertulians la qüestió de l'escassetat de recursos, i particularment la de l'petroli, passa completament desapercebuda. Portem anys de desinversió en el sector de l'petroli a escala mundial, excepte als Estats Units per raons que només Trump comprèn, allò perquè -com es reconeix públicament no queden jaciments rendibles. L'Agència Internacional de l'Energia, en el seu informe de l'any 2018, avisava que ja hem superat el "peak oil" i que d'aquí a 2025 podria faltar-fins al 34% de tot el petroli que esperen que es demani dit any, esperant-a més que l'anterior produeixi recurrents pics (pujades) de preu des d'avui fins a aquest llavors? i en canvi no ho comenten. Fa deu anys, amb el pic de preus de petroli, molta gent va parlar del "peak oil" i segurament també els meus contertulians, però aquella crisi va semblar superada per a l'observador superficial, considerant ara possiblement demodé parlar-ne. Doncs no. L'arrel de el problema amb el subministrament de petroli no es va solucionar, això malgrat la pilota d'oxigen de l'fracking que, en els fets, s'ha convertit en una veritable ruïna econòmica (totes les empreses que es dediquen a l'fracking perden diners des de l'any 2011, mantenint-se només gràcies a una enorme bombolla de crèdit). El fracking està ja arribant al seu zenit, mentre que a la resta de l'món la situació s'agreuja. Creuen vostès que els problemes a Veneçuela o Mèxic són casuals? O que la tensió al Golf Pèrsic respon realment als pèrfids designis de l'Iran? Tenim una greu crisi energètica literalment planant sobre els nostres caps i, tot i així, és justament en aquest moment quan més ignorem el dilema que ens planteja.

El fet d'ignorar la crisi dels recursos fa que les anàlisis dels meus contertulians pequin una mica de simplistes i que no tinguin tota la perspectiva per veure la profunditat de el problema. Hem de lluitar contra el canvi climàtic perquè, sí, és molt greu i de fet és tan greu que tot i l'obligat descens d'emissions que imposen el "peak oil", el "peak coal" i el "peak natural gas", encara així les previsions són catastròfiques. Però haurem de lluitar en contra d'aquell en un món en el qual disposarem de menys energia per fer front a aquest repte. Així mateix, haurem de fer front a dos reptes (la crisi ecològica i la crisi energètica) recolzant-nos en unes energies renovables que, contràriament al que es vol fer creure des dels postulats de l'capitalisme verd, no tenen un potencial tan gran com es planteja, podent de fet cobrir en el futur només una part del nostre actual consum energètic? i això amb sort.

Per tant, és cert, jo m'adhereixo a les crítiques que s'esmenten en l'enunciat de la pregunta: és completament encertat que el discurs ecosocialista més oficialista el que fa és adornar amb elements "verds" o "ecologistes" un discurs d'esquerra més tradicional. És justament el contrari del que s'hauria de fer: la sostenibilitat - molt millor que parlar simplement d'ecologisme - hauria de ser el puntal central ideològic, i tot el nostre discurs hauria de construir-se al voltant d'aquest aspecte, el qual passaria a ser no només un "element més ", sinó que, en realitat, la veritable raó de ser de tota la resta. No hi pot haver justícia social sense justícia ecològica, no pot discutir-se un model de repartició de la riquesa sense primer canviar el sistema productiu perquè aquell sigui sostenible, més quan el nostre principal problema és la manca de sostenibilitat i el risc de col·lapse.

TORNAR A INICI - VOLVER AL INICIO

-Propera secció (avançament)

- Michael Lowy:

Aquest argument il·lustra l'estil arrogant, intolerant, sectari i estèril de certs grupuscles "colapsistas"..

- Miguel Fuentes:

L'ensorrament electoral de l'trotskisme i l'anticapitalisme francès i argentí davant la dreta i el peronisme, així com també la total adaptació de l'ecosocialisme a la consigna reaccionària de "petroli barat" de les armilles grocs, demostra la fallida d'una esquerra que no està discutint les implicacions d'un pròxim fenomen de col·lapse.

Materials addicionals (en línia)

1. Ecosocialisme

-Manifest Ecosocialista. https://systemicalternatives.org/2014/03/05/manifiesto-ecosocialista/

- Ecosocialismo i crisi civilitzatòria. https://razonyrevolucion.org/crisis-ecologica-crisis-capitalista-crisis-civilizatoria-la-alternativa-ecosocialista/

- Michael Lowy, la Crisi Ecològica i el Col·lapse. https://www.elmostrador.cl/noticias/mundo/2017/05/28/michael-lowy-advierte-sobre-la-crisis-ecologica-es-un-tren-suicida-que-avanza-con-una- rapidesa-creixent-cap-un-abisme /

marxisme Colapsista

-Presentació de "Marxisme i Col·lapse": https://www.eldesconcierto.cl/2019/03/09/marxismo-y-colapso-la-ultima-frontera-teorica-y-politica-de-la-revolucion/

- Marxisme i Col·lapse Web: https://www.marxismoycolapso.com

- Marxisme i Col·lapse Facebook fanpage: https://www.facebook.com/Marxismo-y-Colapso-Redes-104267944397619/

Teoria de l'Decreixement

- L'esgotament de l'petroli (Antonio Turiel) https://www.comillas.edu/images/catedraBP/Presentacion%20Antonio%20Turiel.pdf

- Antonio Turiel (Entrevista) https://ultimallamadamanifiesto.wordpress.com/2018/12/11/turiel-la-transicion-a-las-energias-renovables-implica-el-fin-del-crecimiento-y-por- tant-el-fi-de el-capitalisme /

- The Oil Crash Bloc: http://crashoil.blogspot.com/

CONCEPTES COLAPSE ANÁLISIS SISTÉMICO DEL COLAPSO (índice) COLAPSISME : ADAPTACIÓ PROFUNDA
TRANSICIÓ... I ENCARA MÉS Ecosocialisme i Colapsisme MÉS APORTACIONS
TORNAR A INICI - VOLVER AL INICIO